jueves, 23 de diciembre de 2010

Primera Elegia


Qui, si jo cridava, em sentiria, doncs, dels ordes
dels àngels? Posem fins i tot que un d’ells
m’estrenyés de sobte sobre el seu cor: jo m’esvairia pel seu
ésser més fort. Perquè el bell no és res més que el principi
del paorós, començ que encara suportem, ben just,
i ens n’admirem així, perquè tranquil·lament desdenya
destruir-nos. Tor àngel és paorós.
Doncs em cotinc i m’empasso el reclam
Del fosc sanglot. Ah! Perquè, de qui podríem
en tot cas tirar mà? No dels àngels, no dels homes,
i les perspicaces bèsties ja s’adonen
que nosaltres no ens sentim, refiats, com a casa
en el món interpretat. Potser ens queda
algun arbre en un pendís, perquè puguem reveure’l
cada dia, ens resta el carrer d’ahir
i la fidelitat prorrogada a un costum
que s’agrada de nosaltres i per això es quedà i no se n’anà.
Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple de l’espai del món
ens rosega el rostre… a qui no romandria ella, l’anhelada,
suaument decebedora, i que es redreça, esquerpa,
davant de cada cor? És més indulgent amb els amants?
Ai! El seu destí, ells se l’amaguen només l’un a l’altra.
Tu no ho saps, encara? Llença’t dels braços del buit
cap els espais que respirem; pot ser que els ocells
amb el seu vol més íntim sentin l’aire eixamplat.

Sí, fas molta falta a les primaveres. Alguns estels
et demanaven massa que els seguissis el rastre. Una onada
se’ns atansà en el passat, o bé
quan no et vas deturar a la finestra oberta
se’t lliurà un violí. Tot això fou missió.
Però tu, ho controlaves? És que ja no et va distreure sempre
l’expectació, encara, com si tot t’anunciés
una amant? (On voldràs salvaguardar-la
si en tu els grans pensaments aliens
encara entren i surten, i sovint se’t queden, de nit?)
doncs si ho fretures tant, canta els amants: a la seva
coneguda passió li manca molt encara per ser immortal.
Aquells, quasi els envejaves, els abandonats, que tu
els trobaves molt més amants que els satisfets. Comença’n
sempre de nou la lloança a què mai no s’arriba.
Pensa: l’heroi se sosté; fins i tot l’ocàs li fou
un pretext, i res més, per ser, la seva darrera naixença.
Però la naturalesa exhausta reprèn en si
els amants com si no tingués força per a complir-ho
dues vegades. És que, a veure, has reflexionat a bastament
sobre Gaspara Stampa perquè qualsevol donzella
deixada per l’amant, en l’exemple acrescut
d’aquesta enamorada senti: oh, si jo fos com ella?
És que els dolors antics no haurien d’acabar per ser-nos
més fecunds? ¿No és pas temps que nosaltres amant
Ens deslliurem dels amants i que vibrants ho resistim
Tal com fletxa resisteix la corda a fi de concentrar-se en el salt,
ser més que ella mateixa? L’immòbil no és enlloc!

Veus, veus! Escolta, cor meu, com altrament només
els sants escoltaven, tant, que aquest clam gegantí
els elevà de terra, més ells continuaven
agenollats, homes impossibles, i no atenien gens:
eren oients així. No és que tu enduressis
la veu de Déu no, ni de bon tros. Però para l’oïda
a l’oreig, missatge perenne que es forma de la calma;
ara des d’aquells mort joves xiuxiueja fins a tu.
Fos on fos que entressis, ¿és que a les esglésies
de Roma i de Nàpols no et deia tan calmudament el destí d’ell?
O bé se t’imposà amb subliminat una inscripción
Com no fa gaire la llosa a Santa Maria Formosa.
Què voleu de mi? Haig de liquidar en veu baixa
l’aparença d’injustícia, que de tant en tant
fa certa nosa al moviment pur dels seus esperits.
No es pot negar que és estrany el fet de no viure a la terra,
de no seguir els costums que acabem d’aprendre,
de no conferir a les roses i als altres objectes
prometedors en si el seu futur sentit humà,
que ja no existeixi més el que fou en unes mans
angoixades fins a l’infinit, que, com si fos una joguina
trencada, ometem fins i tot el nom que els pertocà.

És estrany ja no desitjar més desig. És estrany
Veure voleiar sense traves pels espais tot allò
Que era en relació coherent. Ser mort és molt cansat
i ple de recobraments, perquè una mica
flairem l’eternitat. Però els vivents, tots
s’equivoquen tant, que fan distincions massa absolutes.
Els àngels (així es diu) sovint no arriben a esbrinar
Si passen entre vius o entre morts. El corrent etern
Sempre d’enduu amb ells, a tots dos àmbits,
totes les edats, i predomina en l’un i en l’altre.
I els enduts massa d’hora acaben per no necessitar-nos,
ens desavesem blanament del terrè, tal com
suaument ens desprenem dels pits de les mares. Tanmateix
nosaltres necessitem secrets greus, dels quals sovint
des d’un gran dol en brolla un avanç benaurat; podríem ser sense ells?
¿No té sentit la llegenda que fou antany, en el plany per Linos
on per primer cop la música gosà penetrar l’àrida rigidesa,
que en l’espai esglaiat un minyó quasi diví fou el primer
que de sobte, i ja per sempre hi ressortí, i que el buit
recaigué en una vibració que ens meravella, que ens és consol i ajuda?

Rainer Maria Rilke; Les elegies de Duino, Trad: Manuel Balsch. Ed Proa, Barcelona, 1995.